La sacsejada que prometia l’esquerra anticapitalista amb prou feina ha aixecat polseguera. No hi ha cap sensació de canvi. Fa quatre dies, Guanyem criticava que l’Ajuntament de Girona es relacionés amb multinacionals energètiques, però ha renovat el contracte de llum amb Endesa per valor de nou milions d’euros; ha embolicat l’aprovació de les ordenances saltant-se el dret a la participació en un ple que probablement s’hauria de repetir; i ha aprovat un règim de salaris i dedicacions dels regidors i assessors que no té res a veure, ni de lluny, amb el que predicava Salellas. És tot el contrari: tenim el govern més car de la història de Girona.

Els fets fan dubtar sobre si el tripartit de Salellas té present la responsabilitat que ocupa. Al marge de les ordenances, la nova normativa de terrasses, per exemple, va passar pel ple emmascarada amb una argúcia legal que va bloquejar el debat. El ple no és la sala de jocs de cap govern i no es pot forçar la legalitat perquè tant una cosa com l’altra van en contra de la lògica democràtica que inclou tant acceptar les crítiques, com assumir les majories. Es pot defensar el dret d’equivocar-se, però el marge és mínim quan es parla de recursos públics. I no es pot obligar un govern a fer-ho tot bé, però se li ha d’exigir que sigui coherent i just.

La trifulga interna sobre el límit de llicències per a pisos d’ús turístic ha exemplificat la debilitat del govern. Malgrat la pompa de l’acord per limitar aquest tipus d’habitatges, malgrat la unitat nacionalista, les contradiccions ideològiques són ostensibles perquè la combinació entre liberals (Junts) i comunistes (CUP) és el mateix que barrejar l’aigua amb l’oli. Girona no té una armadura política consistent. És l’escenari de voler canviar-ho tot per no canviar res. Ara mateix, i des de fa mesos, Girona és la ciutat del govern que no arrenca.