De la plaça de la Rodona al carrer Santiago Rusiñol
A l’avinguda de Sant Narcís, a mà dreta venint de la plaça de la Rodona en direcció al Passeig d’Olot, hi ha una vorera encaixada entre les cases i els aparcaments que s’estén fins ben bé passada la cruïlla del carrer Santiago Rusiñol. De tan estreta només hi encaixa una persona a peu. No hi ha rebaix per travessar els carrers i les persones amb la mobilitat reduïda, les que s’han de recolzar en un caminador, qualsevol que porti un cotxet de mainada o un carretó d’anar a mercat, hi passen amb penes i treballs. A la banda dels parells, hi falta una marquesina per la parada del bus que hi ha entre els números 8 i 10. Esperar-s’hi quan fa mal temps vol dir quedar ben xop.
Venint del carrer de Santa Eugènia, el primer trencant a mà dreta gira cap al carrer Narcís Monturiol, que s’allargassa fins a la placeta de la Pepa Bouis. Després ve el del Santiago Rusiñol, que es veu deixat i de seguida perd la gràcia. Al cap d’uns passos, es pot girar cap al carrer d’Antònia Adroher, que és un indret solitari, gris i abandonat amb un tros de vorera ampla i tres bancs on no hi seu mai ningú. A mig camí, a mà esquerra, el Russiñol fa cantonada amb el Francesc Artau. A terra hi ha dos passos de vianants sense rebaixos a les voreres. El carrer s’enfosqueix i al cap de res conflueix amb el del Pare Coll i el Monturiol a la placeta de la Pepa Bouis. Està tan desemparada com la resta. No faria més bona la memòria i l’honor als noms dels carrers i les places, i a la gent que els fa servir, que els espais públics estiguessin més ben atesos? Avui, l’ecosistema d’aquests carrers ha perdut vitalitat perquè el barri s’ha entelat i viu fora de la lògica de l’urbanisme modern.
Fa un temps, algun ximple s’entretenia a cremar els contenidors que hi havia al davant del número vint del carrer Pare Coll. Els pisos que donen al carrer, tenen una galeria que s’obre per la façana. Les galeries s’estiren per la part central del bloc fins a un quart pis. I en aquesta part central, que s’aixeca just a sobre d’on cremaven els contenidors, hi passa la canonada del gas. L’últim cop que van encendre els contenidors, les flames es van aixecar fins al tercer. Els veïns es van espantar perquè els contenidors eren plens, el foc es va enrabiar i l’incendi podia haver acabat molt malament si hagués forçat la resistència dels escalfadors i la canonada. El desembre del 23, en un altre incendi provocat, les flames van consumir el cotxe d’un treballador que aparcava al costat. Els veïns van reclamar a principis de febrer que l’Ajuntament retirés l’illa de residus i al cap d’uns dies la brigada els va retirar, però el mal ja estava fet.
De mica en mica, Sant Narcís s’ha anat fent un barri més aspre a base de reformes inconnexes i parcials. Costa apreciar-hi tant una lògica de continuïtat com una visió integral que el concebi com un cos únic. Des d’aquesta perspectiva, Sant Narcís seria el resultat d’una incongruència. S’hi hauria de poder treballar per resoldre la discontinuïtat, però primer s’hauria d’esvair la neula de mandra que emboira el govern.
