Hi ha corrents de pensament que neguen en rodó tots els components estructurals de la Modernitat. Són corrents que s’allotgen als extrems del magma ideològic actual, des de Vox fins a la CUP. A la dreta, interpreten que el futur és la mort de la pàtria: la confiança en el progrés s’ha bescanviat pel pensament reaccionari, Occident ha de ser nacionalista i l’humanisme només té sentit amb les comunitats enquadrades en una nació de valors conservadors i patriarcals. L’extrema esquerra, en canvi, descriu un futur tenebrós si no s’executa un canvi de règim: la confiança en el progrés s’ha convertit en una sospita que afecta totes les elits; Occident és un monstre; el capitalisme és l’enemic que explota la mare terra i l’humanisme s’ha substituït per l’amor als animals.
En un debat obert en una classe d’universitat, alguns alumnes van exposar el convenciment que l’home occidental era el culpable d’haver arruïnat la vida de totes les cultures i nacions alternatives. Hi havia una certa sensibilitat referida al concepte «apropiació cultural» en l’anàlisi d’aquesta realitat històrica i tràgica. No era moralment acceptable, deien aquests alumnes, disfressar-se de persones d’altres cultures; menys encara quan l’individu disfressat, per classe i origen, podia ser susceptible de ser acusat com a culpable dels mals viscuts per una altra cultura. I per situar el debat, en aquest escenari ens podríem imaginar una mare que disfressa el seu fill d’indi en un carnaval qualsevol. A la classe de la universitat, el professor va provar de mantenir el capteniment, però es va escandalitzar en veure que els alumnes defensaven sense cap pudor la creació de tribunals populars contra persones que haguessin tingut comportaments poc adequats i «cancel·lar» els comportaments dels acusats a través de violentes condemnes públiques.
Arribats a aquell punt, el professor va dir el següent als estudiants: «És veritat que cada vegada hi ha més veus que demanen un altre punt de vista i que l’ésser humà ja no estigui més en el centre de les polítiques perquè s’hi posin els animals i, en definitiva, el planeta. Al davant de l’emergència del canvi climàtic, les responsabilitats humanes són múltiples. Aquest canvi d’escenari que aparta la humanitat i que situa els animals i el planeta com a protagonistes de la nostra acció política, permetria arreglar algunes de les nostres responsabilitats i les dels avantpassats». Alguns feien que sí amb el cap i altres atenien estranyats, perquè sabien que el discurs del professor no coincidia gaire, o gens, amb aquesta línia de pensament. «Però, compte! -va concloure el professor- Que no sigui que per aquest camí acabem prohibint que els nens no es puguin vestir de tortugues!».
No pretenia fer un acudit. Va intentar aturar sense gaire èxit, el disbarat que la classe se situés com a jurat popular en contra de les altres persones. Es jutgen les persones amb lleis que serveixen per conviure i que, a vegades, fins i tot, s’apliquen de manera injusta en casos concrets. Jutjar seguint criteris morals és un exercici arbitrari i, per tant, està en contra de la llibertat. Una disfressa pot ser una qüestió política digna de censurar-se?