La crisi del decret de les pensions s’ha resolt en quatre dies. Més enllà de les interpretacions sobre la rectificació de Junts, el decret s’ha salvat a través d’una negociació que va endarrerir l’últim Consell de Ministres. El desenllaç de tot pegat és que el Govern ha cedit i accepta, primer, que es tramiti una qüestió de confiança (la que reclamava Puigdemont fa unes setmanes des de Brussel·les) tot i que amb una fórmula diferent i sense cap efecte pràctic palpable; i també que el decret es presenti partit de manera que les mesures econòmiques que incloïa l’original formin part punt altre paquet.
L’acord inclou altres cessions, com un replantejament de l’escut contra els desnonaments per ampliar les garanties dels propietaris. Com sigui, l’equip negociador del Govern ha desbloquejat el decret, ha dissolt el neguit que podien sentir dotze milions de pensionistes; i una cosa estratègicament rellevant: ha deixat el PP sense arguments, malgrat que avui mateix al Senat, aprofitant la majoria absoluta que hi té, aprovava una iniciativa en què reclamava al Govern que apugés les pensions, una mesura que l’Executiu ja havia aprovat. Està per veure com afectarà aquest acord als populars i si les maniobres parlamentàries li serveixen per contrarestar el relat que ha imposat el Govern acusant-lo d’impedir la puja de les retribucions dels pensionistes.
Els negociadors del Govern eren Félix Bolaños, María Jesús Montero i Santos Cerdán, amb el suport en segon terme de José Luis Rodríguez Zapatero, que establia contacte directe amb Puigdemont. Per part de Sumar hi havia el Ernest Urtasun, l’home de confiança de Yolanda Díaz en totes les discussions que tenen a veure amb la garantia de la supervivència de la coalició de govern. L’esforç de Sumar s’ha centrat a impedir que caigués l’escut contra els desnonaments, una de les mesures que havia criticat Junts. Després de l’acord a la taula de negociació queda que el decret s’aprovi al Congrés. Sánchez ho dóna per fet, però la composició del Parlament fa que no es puguin descartar sorpreses.
El president Sánchez ha comparegut per anunciar l’acord visiblement satisfet. Ha fet valdre la capacitat negociadora del seu govern i no s’ha estalviat retrets per al Partit Popular: «Aquesta estratègia del PP i de la ultradreta de Vox és nociva per Espanya i per a la majoria dels espanyols i espanyoles.». «Aquesta coalició que tot ho nega més que no pas afectar el Govern, el que fa és enfortir-lo perquè ens recorden del que són capaçosi sobre la importància que la nostra agenda social tiri endavant com va tirant endavant des de fa set anys».
El president, en canvi, no ha volgut parlar del pas que se suposa que arriba després d’aquest acord la negociació dels pressupostos. El comunicat que ha emès Junts per fer constar l’acord parla del marge de dèficit i de la reforma del finançament autonòmic i, en certa manera, obre la porta a negociacions més de fons. El gest més difícil d’acordar, en canvi, ha estat la iniciativa de Junts per reclamar una moció de confiança. Se n’ha pactat una nova redacció perquè quedi més clar que és una decisió que correspon en exclusiva al president del Govern, que ja s’ha afanyat a dir que ara mateix no la veu necessària.
Junts ha ofert a les negociacions que es tramités la iniciativa de la qüestió de confiança –que no té cap efecte real perquè el Congrés no pot obligar el president a presentar-la- i que es comprometia a retirar-la en l’últim moment si s’arribava a un acord en les altres qüestions. Tot plegat era una maniobra simbòlica que no tenia recorregut perquè Sánchez ja havia indicat al seu equip negociador que la veia improcedent. Aquestes diferències han provocat tensió fins que s’ha trobat un punt de coincidència: el president accepta tramitar la iniciativa després de dir que no ho faria i Puigdemont accepta que quedi clar que la qüestió de confiança correspon en exclusiva a Sánchez. Ara està per veure si s’arriba a votar.
El més rellevant de l’acord és que el Govern garanteix una part substancial del decret que inclou totes les mesures socials que proposava. I també que la crisi s’ha resolt d’una manera relativament ràpida. És de preveure que el decret passarà el tràmit de l’aprovació parlamentària. Com a mínim aquesta es la confiança que desprèn el Govern i de Sánchez, que s’han afanyat a dir que ho tenen pactat no només amb Junts sinó amb la resta de grups que conformen la majoria del Congrés. Primer s’aprovarà el decret de l’acord i en les pròximes setmanes passaran el tràmit les mesures econòmiques que han quedat fora.
Hi ha una altra cosa: Sánchez ha tornat a demostrar que qualsevol intent de l’oposició per tombar-lo i forçar un avançament electoral són una pura fantasia. Té capacitat per cedir i negociar amb els grups que calgui per tirar endavant el seu pla de govern i el seu projecte polític, per molt desesperades que siguin les circumstàncies.
Mentrestant, el PP s’ha trobat en un compromís. Primer va dir que el Govern havia claudicat al xantatge de Junts i avui ha rectificat per anunciar que votarà a favor del decret quan passi el tràmit al Congrés. No sembla que la jugada li hagi sortit especialment rodona i una altra vegada s’ha d’empassar la fortalesa de Sánchez en la dinàmica de trobar acords amb els grups que li han de fer costat al Parlament. Sigui com sigui, quan el PP ha aixecat el cap i s’ha trobat una altra vegada sol amb l’única companyia de qui no vol ningú, Vox, s’ha hagut de fer enrere per no quedar desplaçat de la centralitat polñitica. Els portaveus del PP mantenen que fins que no hagin vist exactament el contingut de l’acord no emetran cap judici vinculat a la seva posició de vot, però ja han avançat que interpreten l’acord com una nova cessió de Sánchez al xantatge del moviment independentista de Catalunya.
A Sumar, que havia situat una línia vermella en la protecció pels desnonaments que qüestionava Junts, la notícia va caure bé i el seu portaveu, el ministre Ernest Urtasun, va acusar el PP d’irresponsables per haver posat en risc la protecció social. A ERC, Gabriel Rufián va carregar contra Junts sense oblidar-se del PSOE: «S’havia de perdre una setmana per fer tot això? Tot plegat és fum i el fum a Catalunya ven. Al final s’ha emès un mal missatge: fotre a la gent té premi».
