Girona és una de les capitals europees del ciclisme professional i del turisme esportiu. L’atractiu del paisatge, el clima suau, la proximitat del mar i del Pirineu i, sobretot, una xarxa de carreteres secundàries extraordinària han atret centenars de ciclistes professionals i amateurs d’arreu del món. Aquest èxit, accelerat per figures com Lance Armstrong a principis dels 2000, ha repercutit en la creació d’una atmosfera turística que ha fet augmentar els habitatges d’ús turístic (HUT) i ha generat una tensió creixent al Barri Vell, un espai en el qual aquesta mena d’habitatges representen avui el 14% del parc residencial, una xifra molt superior a la d’altres ciutats com Barcelona o Madrid. La manca de regulació municipal ha alimentat un model de creixement desequilibrat que avui reclama equilibri per preservar la vida local davant la pressió turística.
La tradició ciclista a Girona té arrels profundes que es remunten a principis del segle XX. El 1921, dos anys després de la seva fundació, el GEiEG va organitzar les primeres sortides ciclistes i el 1926 va oficialitzar la secció de ciclisme. Un dels seus membres, Jaume Janer, havia participat en el Tour de França de 1921 i dotze anys més tard, el 1933, ciclistes del club (el nom dels quals no apareix a la documentació a la qual ha tingut accés Girona Ciutat) van competir en la Volta Ciclista a Catalunya. Aquestes presències van consolidar l’afició gironina per aquest esport i als anys trenta, l’aparició de ciclistes a les carreteres de Girona ja era habitual. La passió pel ciclisme es va mantenir viva a Girona durant dècades, sovint de manera anònima i sense el ressò mediàtic actual. Als anys vuitanta, l’arribada d’un equip professional de l’antiga Unió Soviètica i de figures com l’exciclista danès Johnny Weltz, que es va establir a la Garrotxa, van reforçar la tradició i van obrir el camí per reconèixer el potencial de la regió, sobretot com a base dels períodes d’entrenament.
Aquesta base, i la creació d’un petit univers de clubs i aficionats arreu de les comarques que ocupaven discretament les carreteres els caps de setmana, va preparar el terreny per a la crescuda dels anys 2000, moment en el qual la ciutat es va convertir en un centre d’atracció en l’àmbit internacional. En aquest context, l’arribada de Lance Armstrong va marcar l’abans i el després. Armstrong, que aleshores era el gran dominador del panorama ciclista internacional i estava establert a Niça, va traslladar la seva residència a Girona l’any 2001, atret tan perquè li oferia un entorn tranquil amb bones carreteres, clima favorable i una comunitat local discreta; com perquè la legislació espanyola era més permissiva pel que fa al dopatge que no pas la francesa –que acabava de destapar i jutjar el cas Festina-, i permetia, per exemple, la compra d’EPO a les farmàcies. L’EPO era una de les substàncies il·legals d’un sistema de dopatge molt sofisticat al servei de l’equip US Postal, que Armstrong liderava. Aquest sistema va quedar descobert en la investigació de l’Agència Antidopatge dels Estats Units (USADA) de l’any 2012, després de la qual Armstrong va ser desposseït dels seus set títols del Tour de França i suspès de per vida. De bones a primeres, ho va negar, però el 2013 ho va admetre públicament en una entrevista amb Oprah Winfrey.
Armstrong va arrossegar bona part dels seus companys d’equip a Girona, com George Hincapie, Christian Vande Velde i Tyler Hamilton, que també es van establir a Girona. En aquesta atmosfera, el turisme vinculat al ciclisme es va començar a consolidar a Girona entre els anys 2006 i 2008, arran que un notable contingent de ciclistes professionals, especialment nord-americans i australians, també s’hi havien establert atrets pel clima, la qualitat i la xarxa de carreteres secundàries i la proximitat amb el mar i els Pirineus. Figures com David Zabriskie o Dan Martin van ajudar a situar la ciutat com una base habitual d’altes prestacions i la presència de l’equip Garmin-Transitions, que hi va tenir una seu logística temporal, va acabar de consolidar la plaça. A partir de 2010, van brotar negocis especialitzats com el Girona Cycle Centre, el Bike Breaks, l’Eat Sleep Cycle o The Service Course, que van articular un ecosistema turístic orientat al cicloturisme de qualitat. No eren els primers establiments dedicats al negoci que hi havia a Girona. Petites botigues que servien als ciclistes de tota la vida, les grans superfícies dedicades a la venda de material esportiu o una cadena de botigues especialitzades instal·lada al carrer Barcelona ja operaven des de feia temps. Tot i que Armstrong va vendre la seva residència al Barri Vell i va tornar als Estats Units, la seva estada a Girona va tenir un impacte durador que va contribuir significativament a la transformació de la ciutat en una capital europea del ciclisme.
La combinació de tots aquests factors ha convertit Girona en una capital internacional del ciclisme i en un pol d’atracció per al turisme ciclista. Malgrat tots els símptomes, cap alcalde no va veure a venir la grandària d’aquesta onada. Durant el govern de Carles Puigdemont (2011–2016), l’Ajuntament va impulsar algunes iniciatives per posicionar la ciutat com a destinació de referència en turisme esportiu, amb una atenció especial al cicloturisme, i el juliol de 2015 va obtenir, de la Generalitat, el segell de Destinació de Turisme Esportiu (DTE) en la modalitat de multiesports, que incloïa diverses disciplines i el cicloturisme. Es van acreditar 10 hotels, 5 instal·lacions esportives, municipals i privades; 2 oficines de turisme i 3 empreses de bicicletes i agències de viatge especialitzades. Girona es consolidava com a destinació.
Al darrere d’aquesta qualificació no es van implementar mesures específiques per regular l’impacte del turisme ciclista sobre la vida quotidiana dels gironins. La manca de regulació va contribuir a una creixent percepció de massificació i gentrificació, especialment al Barri Vell, i la proliferació de negocis orientats al cicloturisme va generar tensions amb els veïns. Aquestes preocupacions es van manifestar en protestes, com la del juliol de 2024, on més de 400 persones van reclamar posar límits al turisme massiu i a l’arribada de cicloturistes. Encara avui, aquesta manca de regulació és objecte de debat.
Amb l’anàlisi dels precedents es pot interpretar que el govern de Marta Madrenas (Junts), que va substituir el de Puigdemont, tampoc no va saber veure el que venia. El seu govern no va regular els pisos d’ús turístic, les seves decisions van contribuir notables a encarir l’accés a l’habitatge al barri vell d’una manera desproporcionada i avui les activitats turístiques passen per davant de la vida veïnal. Malgrat les demandes per establir una moratòria que li van arribar des de sectors polítics i socials, el govern de Madrenas va establir un límit del 15% dels pisos d’ús turístic al barri vell i es va negar a aplicar-lo a tota la ciutat.
Que interessant! Sabia i he escoltat a parlar de la incertesa i angoixa que ha provocat l’augment del cicloturisme a Girona, especialment al Barri Vell. Però no sabia no d’on venia, ni què suposava això.
Moltíssimes gràcies!