El senyor Abdou Tunkara, viu a Santa Eugènia i té fama de voler fer les coses bé. També és conegut perquè ha corregut milers de quilòmetres d’anada i tornada en cotxe fins a Gàmbia. Fa de transportista d’anada i de tornada. Travessa quatre fronteres amb habilitat, mà esquerra i alguna cosa més. Abdou és un pont que uneix persones i cura, en part, l’amargor i l’enyorança de la distància. La seva és una història de treball, honestedat, dificultats i la fredor d’una hipoteca.
Abdou va arribar de Gàmbia amb una colla de joves que volien fer el salt cap a Europa. En aquells anys, Espanya s’encaminava cap a la Comunitat Econòmica Europea i els semblava un bon país per buscar-hi oportunitats. Les notícies que rebien dels pioners que havien sortit d’altres pobles de Gàmbia en direcció a Europa, els animava a tots per fer la travessia.
Primer va anar a parar al Maresme per collir maduixes i treballar als hivernacles. Al cap d’un temps, cap a la segona meitat dels vuitanta, alguns d’aquells gambians es van apropar a Girona. Eren una colla de nois d’entre 20 i 25 anys que, com molts altres, no veien ni futur ni prosperitat en un país, el seu, que havia patit tres segles de colonització i que després de la independència de 1965, havia quedat xuclat i desmanegat.
Després del trajecte des de Gàmbia fins a Girona, Abdou Tunkara i els seus companys van començar el projecte de la seva vida. No tenia res a veure amb la dels seus pares o avis i se l’havien de construir en un terreny desconegut. Havien d’aprendre a ser invisibles malgrat el seu contrast del color de la seva pell amb la dels nadius de Santa Eugènia, Can Gibert o Salt. Van passar anys enfilant-se pels pins per recollir pinyes, fent bosc, menant horts, treballant a la intempèrie.
Molts d’aquells nois que avui ja s’han fet grans, són de la tribu Sarahule, treballadors, gent de la terra, pagesos, cabrers. D’altres, els Mandingues, els orgullosos guerrers de la corba del Níger, són gent fornida. Van travessar un mar de dificultats. Venien sense estudis i es van haver d’adaptar a una llengua nova. Alguns ho van fer amb més facilitat que d’altres.
Tots volien prosperar i fer família. Els primers papers que els donaven dret a residir legalment a l’Estat, els van permetre fer una primera visita a casa per veure pares i germans i conèixer la que podria ser la seva futura dona. Les famílies feien l’acord. Vivien lluny, però la tradició manava. I així vingueren els matrimonis, la mainada nascuda a l’Àfrica i, finalment, el reagrupament a Girona. Les escoles, les millores professionals a còpia de treballar fins a trencar-se l’esquena; la feina escorxant vedells als escorxadors, el carnet de conduir, el cotxe de segona mà i, un dia, una furgoneta. I a partir de llavors, els viatges amunt i avall.
Avui l’Abdou és un home que s’ha quedat sense casa. El van desnonar per Sant Martí, l’11 de novembre. Te tre fills: un de 15 anys que encara el necessita; un de 23 i un altre de 27 que viuen pleats. Anys enrere Abdou Tunkara va comprar l’habitatge perquè li van dir que sortia més bé de preu pagar una hipoteca que anar lloguer. Un amic seu, Ibra, havia estat dels primers de comprar i havia pagat tots els rebuts. L’Abdou, com altres, no va llegir o no va saber interpretar els conceptes bancaris.
A la Caixa de Girona, en Manel, el caixer que s’havia fet gran amb ell, ja no hi era. L’havien prejubilat i la Caixa de Girona s’havia convertit en la Caixa. Li enviaven cartes que no entenia, però en el fons pensava que podria anar pagant fins que els interessos de demora se’l van menjar.
Algú li parlava que el pis ja no era seu, que el deute que tenia amb la Caixa se l’havia quedat un fons. No entenia res. La darrera carta sí que la va entendre: el feien fora de casa. Era un divendres, el Jumaa, el dia sagrat. Va voler anar a resar, a demanar perdó per si havia fet alguna cosa malament. Avui és el patriarca de la seva família. Els fills l’acullen a casa i fan mans i mànigues per trobar una solució. Saben que les seves vides són aquí.
Pels volts de Sant Josep, els Tunkara van signar finalment una la hipoteca per pagar el deute que els quedava i fer-hi front amb el compromís de tots els fills. No volen deixar passar ni un rebut. Ho volen entendre tot. Els fills cuidaran el pare. Llarga vida als Tunkara de Santa Eugènia de tota la vida!
