Girona és la ciutat més desigual de Catalunya. Ho conclou l’Índex Socioeconòmic Territorial (IST), l’indicador de les desigualtats als municipis del país que avalua la situació socioeconòmica relativa de municipis i barris a través de sis variables: població ocupada, el percentatge de treballadors amb baixa qualificació, l’índex de població amb pocs estudis o sense estudis postobligatoris; les persones estrangeres amb rendes baixes o mitjanes i la renda per persona. L’IST assigna una puntuació de 98,4 a Girona, un registre inferior a la mitjana catalana (100). Des de 2015 l’índex de Girona ha baixat 1,4 punts i el 2021 va tocar fons (98,2).
L’encreuament de xifres dels barris de la ciutat descriu l’existència de dues realitats oposades. Per una banda, Montjuïc, presenta un índex general de 127,8; a l’altre extrem, la Font de la Pólvora no passa de 51,4. Pel que fa a l’ocupació, la distància entre aquests dos barris és igualment exagerada: Montjuïc té una taxa del 71,2% i a la Font de la Pólvora es queda en el 37,8%. Les dades ho diuen tot i no revelen res que no se sàpiga.
La matèria estadística del nivell educatiu també descriu dos mons: a Montjuïc només el 3,9% de les persones majors de 20 anys presenten un nivell d’estudis baix; a la Font de la Pólvora, aquest percentatge s’enfila fins al 25,1%. La mitjana de renda aprofundeix més la distància: a la Font de la Pólvora és de poc més de 7.000 euros i a Montjuïc passa dels 22.000. Un altre cop, un abisme que allunya dos barris. Amb les xifres a la mà, la pregunta és si els governs de Girona han fet tot el possible per evitar aquesta desproporció. I si, havent-ho fet, han encertat les polítiques.
Des de l’any 2000, la renda familiar disponible a Girona ha seguit una evolució marcada per tres grans etapes: un període inicial de creixement continu fins al 2007, impulsat per l’expansió econòmica general i l’augment sostingut de població; una caiguda prolongada entre 2008 i 2013, vinculada als efectes de la crisi financera, l’estancament salarial i l’atur; i, a partir de 2014, una fase de recuperació progressiva, amb una gran activitat als sectors del turisme i els serveis. La pandèmia de 2020 va provocar la interrupció abrupta d’aquesta recuperació, però entre 2021 i 2022 la renda es va recuperar gràcies al rebot econòmic, la reactivació del consum i del turisme, l’augment demogràfic i l’efecte nominal de la inflació, que fa créixer els valors de renda encara que el poder adquisitiu real no augmenti. En conjunt, Girona presenta un trajecte en què les oscil·lacions de la renda responen sobretot als grans cicles econòmics i demogràfics del país.
«L’encreuament de xifres descriu dues realitats oposades a Girona. Montjuïc presenta índexs de benestar molt per sobre de la mitjana. A l’altre extrem, la Font de la Pólvora no arriba als mínims. En ocupació, la distància és igualment exagerada: Montjuïc té una taxa del 71,2% de població ocupada. A la Font de la Pólvora és del 37,8%. Les dades ho diuen tot i no revelen res que no se sàpiga»
Les dades que converteixen Girona en la ciutat amb l’escletxa social més accentuada de tot Catalunya. Desigual en la distribució de tots els productes socioeconòmics: formació, ocupació i renda. Aquesta distribució desigual i les conseqüències que s’expressen als indicadors, generen un impacte negatiu i condiciona la vida dels barris amb les dades més deprimides. No és un problema nou a Girona. La segregació urbana i els barris amb rendes baixes, ara més accentuats, han precedit les dificultats actuals per accedir a l’habitatge, l’increment del cost de les taxes municipals i l’explosió dels preus que a geopolítica ha injectat en la vida quotidiana de milers d’europeus.
El desnivell derivat de la desigualtat socioeconòmica quan la renda i el capital educatiu, es distribueix de forma desigual entre la població. Segons l’informe OECD Divided Cities: Understanding Intra‑urban Inequalities (2018), la segregació per ingressos és un fenomen estès: els barris tendeixen a agrupar persones amb nivells de renda similars, i això, portat a l’extrem, condiciona l’experiència urbana en funció de la capacitat econòmica, origina que les oportunitats educatives, laborals, sanitàries, culturals o de mobilitat—no es distribueixin de manera equitativa; i provoquen que aquest desnivell cristal·litzi en desigualtat residencial, d’accés a serveis, de mobilitat i de qualitat ambiental.
