por: Girona_AdminPublicada el abril 30, 2025julio 10, 2025

Funciona Girona?

D’un temps ençà, es va sentint una frase que transmet un punt de frustració en qui la diu: Girona no funciona. També és una manera d’expressar decepció i en alguns casos una preocupació més o menys profunda. Altres vegades desprèn resignació. Les ciutats estan en transició permanent. Una transició que té a veure amb el creixement de la població, amb el canvi d’hàbits o amb les oportunitats de negoci que, per exemple, tenen capacitat per transformar el comerç. En el cas de Girona l’estat de la via pública projecta la imatge d’una ciutat que té problemes de neteja; l’atapeïment el barri vell fa entendre que el turisme s’ha imposat en la vida ciutadana del nervi de la ciutat; i els casos de violència que s’han produït en l’últim any, exemplifiquen com s’ha engendrat un món paral·lel a les zones de la perifèria gironina. Dir que Girona no funciona no és una exageració, sinó una constatació de múltiples dèficits estructurals que impedeixen, per exemple, el desenvolupament de la planificació urbana, que dificulten l’equilibri entre els drets de les persones i els interessos econòmics en l’àmbit de l’habitatge i que generen dubtes sobre la radicalitat del posicionament municipal sobre transició ecològica.

Amb els anys s’ha convertit en un tòpic dir que Girona és una ciutat amb potencial en àmbits molt diversos. És un tòpic perquè és veritat. Té la mida perquè una persona no s’hi senti petita; ocupa una posició estratègica entre Barcelona i França; té una extraordinària riquesa paisatgística; l’atractiu del seu patrimoni és excepcional; exerceix una influència notable al seu entorn i la marca de la ciutat és reconeguda internacionalment. Malgrat aquestes fortaleses, Girona arrossega algunes disfuncions estructurals que s’han analitzat com les causes que la fan una ciutat menys habitable, menys justa i menys cohesionada del que podria ser. D’un any ençà, s’han incorporat en aquest conjunt de causes de fons, la percepció que la ciutat està bruta i plena d’escombraries, episodis relacionats amb la delinqüència que han provocat sensació d’inseguretat i la preocupació per l’accés a l’habitatge.

«Girona fa la impressió que té dificultats serioses per assumir la transformació que ha d’afrontar arran del creixement dels últims anys. Avui, els barris són el refugi de molta gent que ha arribat de fora i sembla com si s’hagués volgut aixecar una frontera invisible amb això que es coneix com la Girona de tota la vida, que també viu als barris. El resultat de mirar-s’ho de lluny és que una part de Girona està deixada i aquesta deixadesa, amb l’ajuntament d’ara, s’ha estès a tot arreu». Qui diu això és en Joan, un veí de Sant Narcís, que prefereix no donar el cognom. La seva opinió coincideix amb una opinió que s’ha estès per la ciutat durant l’últim any: Girona no funciona. «L’Ajuntament no és el que ens esperàvem. És com si tot plegat els anés gros. Hi ha la sensació que manen els mateixos que abans. Res no ha canviat», hi afegeix.

Ara fa un any l’Ajuntament va engegar una campanya amb el lema Res canvia si res canvia. És una campanya d’impuls de mesures per fer front al canvi climàtic. Un any després, la sensació és que la idea que vol projectar l’ajuntament no té una presència real a la ciutat i que els gironins no se l’han fet seva. Objectivament, la campanya no ha servit encara per posar la base d’un sistema de mobilitat sostenible: el transport públic presenta mancances estructurals i les línies de bus urbà, especialment les més allunyades del centre, no responen a les necessitats dels barris. La ineficàcia del transport públic amplifica una dependència creixent del vehicle privat i provoca congestions de trànsit i de contaminació. L’espai públic continua dissenyat en funció del cotxe, amb pocs espais per a la mobilitat a peu o en bicicleta. La realitat xoca amb els discursos institucionals de sostenibilitat i redueix les opcions d’una vida urbana saludable i segura. Irònicament, una part important dels autobusos que porten la publicitat de la campanya Res canvia si res canvia, són de gasoil i deixen una traça de fum al seu darrere que s’integra en l’aire de la ciutat.

Urbanisme fragmentat

L’estructura urbana de Girona està marcada per la fragmentació. La ciutat ha crescut de manera desigual. Aquest creixement ha donat continuïtat a la trama urbana, però no ha integrat els barris des del punt de vista de la funcionalitat. Així, zones com Vila-roja, Germans Sàbat, Pont Major o la Font de la Pólvora continuen desconnectats socialment i en alguns casos s’hi han consolidat bosses de població amb alts índexs de vulnerabilitat. Els últims incidents de violència i d’enfrontaments amb la policia a la Font de la Pólvora constitueixen un dels problemes més greus no resolts del govern municipal, arran dels quals ja ha hagut de convocar dues juntes de seguretat. En el pla de govern, les actuacions per desencallar aquesta disfunció urbanística i social no tenen reflex en la realitat. Dos anys després de les eleccions, no ha començat cap procés de transformació en aquest sentit.

Habitatge inaccessible

L’altre deure pendent de Girona és l’habitatge. És un dels principals factors d’exclusió social. Els preus de compra i de lloguer han pujat de manera sostinguda els últims anys. Les polítiques d’habitatge han estat orientades més cap a l’emergència que cap a garantir un dret i el parc públic d’habitatge és pràcticament inexistent (al voltant de l’1,5% del total). Hi ha la voluntat compartida entre la Generalitat i l’Ajuntament per construir 50 pisos de titularitat pública a Can Gibert i trenta-dos a Domeny, on la fundació SALAS també n’hi està fent quaranta-vuit més. Aquestes iniciatives poden afavorir joves, famílies amb rendes baixes i emigrants que ha quedat fora del mercat, però el problema és molt profund. Paral·lelament, barris com el Barri Vell o el Mercadal, han quedat fora de l’abast dels gironins per la proliferació dels allotjaments turístics i l’especulació immobiliària que han expulsat la població local i han transformat els usos del sol i la vida veïnal.

És la conseqüència que el model econòmic gironí s’hagi orientat cap al turisme, el comerç i la restauració i que depengui d’un sector vulnerable a l’estacionalitat, que té el risc de tendir a oferir ocupació poc qualificada i que exposa Girona a la fragilitat d’una economia poc diversificada. El pes de sectors com el comerç electrònic, l’economia verda o la indústria del coneixement continua sent minoritari, i no hi ha una estratègia clara per fomentar la innovació, el cooperativisme o les economies transformadores. En aquest context, la proliferació descontrolada de pisos turístics està dissipant la identitat del barri vell a través d’un procés d’expulsió dels veïns i veïnes per reconvertir habitatges convencionals en unitats de negoci immobiliari i hostaler. L’Ajuntament sembla superat en els intents per contrarestar-ho.

Vinculada a aquesta dinàmica, la sensació entre bona part dels gironins i gironines és que hi ha una presència de ciclistes excessiva coincidint amb l’arribada del bon temps. Se’ls fa estrany, d’alguna manera, veure gentades de persones arribades de fora omplint les terrasses del centre i no trobar-hi cap conegut. Són turistes que aporten ingressos creixents als sectors que se n’ocupen, però fa la sensació que Girona no ha sabut ni preveure la irrupció de l’oferta de turisme lligada al ciclisme, ni afrontar la realitat amb previsió i perspectiva. El govern de Junts va deixar fer i el de Guanyem no sap massa bé què fer, més enllà d’algunes decisions tímides relacionades amb la limitació dels pisos d’ús turístic al barri vell. No ha reaccionat, tampoc, quan alguns sectors de la CUP han amenaçat negocis lligats al turisme ciclista i les condemnes contra les amenaces han sortit del seu soci de Govern i, sobretot, de l’oposició municipal.

Cultura institucionalitzada

Malgrat la vitalitat creativa de molts col·lectius i artistes locals, la política cultural de Girona està massa vinculada a les institucions i espais com el Teatre Municipal i esdeveniments com el Temporada Alta, capitalitzen la programació. És un model que deixa fora expressions culturals comunitàries, alternatives o independents. Als barris, l’accés a la cultura és escàs. La manca d’espais autogestionats o de proximitat fa que moltes persones quedin al marge de l’activitat cultural. És un altre factor que incrementa la fractura social i la desconnexió entre el centre i la perifèria.

Tot plegat és el producte de la topada amb la realitat que afecta la política municipal. Els dos anys de govern han posat a la vista les dificultats de fer rutllar un pacte que no conjuga projectes i que, de mica en mica, va deixant rastre d’una capacitat d’entesa limitada i de com la defensa de les posicions particulars, en especial les del soci majoritari, Junts, s’obre pas per sobre d’un objectiu compartit. Els exemples que la participació ciutadana, una de les grans proclames de Guanyem, hagi quedat reduïda a processos poc vinculants i que els espais de decisió estiguin condicionats per actors privats o partidaris, serveixen per entendre el context.

Girona també és una ciutat amb desigualtats molt marcades. Hi ha una diferència de gairebé deu anys d’esperança de vida entre alguns barris, i la renda mitjana per llar varia de forma abismal entre el centre i zones com la Font de la Pólvora o Sant Narcís. La intervenció pública ha estat insuficient per revertir aquesta tendència. Moltes polítiques no han tingut un enfocament estructural que incideixi en les causes profundes de l’exclusió social i la vulnerabilitat.

Deja una respuesta Cancelar la respuesta