El carrer Migdia havia estat el centre neuràlgic del comerç a Girona, una de les zones més preuades pels comerciants i per la clientela. Encara no fa ni deu anys era una de les àrees més buscades de la ciutat i els negocis que s’hi aplegaven eren dels més pròspers de Girona. La crisi, la irrupció del comerç electrònic i la transformació del model de consum, l’arribada de grans marques i la pèrdua de competitivitat de les botigues tradicionals, s’han combinat amb polítiques de promoció econòmica molt flàccides per part dels ajuntaments de la ciutat de la última decada. Arribats a aquest punt, una de les joies econòmiques de la ciutat s’esllangueix i no sembla que a l’ajuntament tinguin la solució per evitar-ho.
El 6 de novembre de 1988 Hipercor va obrir al públic, en un edifici de 45.000 metres quadrats al carrer Barcelona. Va costar 30 milions d’euros (5.000 milions de pessetes de l’època) i va crear 600 llocs de treball. Tres dies abans, en l’acte d’inauguració, l’aleshores alcalde Joaquim Nadal va afirmar que el nou centre comercial contribuiria a destacar la capitalitat de Girona. Trenta anys després, Hipercor ha ampliat la superfície de venda d’un 40% i té un aparcament amb capacitat per nou cents cotxes. El nou edifici va canviar per sempre la fesomia de Girona i el comerç no té res a veure amb el de finals dels anys vuitanta del segle passat.
Un any abans de la inauguració, el segon Govern de Jordi Pujol va aprovar la Llei d’Equipaments comercials que obria el camí a les grans superfícies a Catalunya. Hipercor va ser la primera de Girona. L’efecte d’aquesta irrupció va desgastar la capacitat del comerç, però no va significar un canvi substancial als hàbits de consum. Les botigues tradicionals van perdre quota de mercat, però encara eren rendibles. Malgrat tot, amb la perspectiva del temps es pot entendre que la llei del 87 va obrir el camí a una transformació de gran profunditat.
Girona havia estat una ciutat amb un teixit comercial molt sòlid i estès a tots els barris que. Avui el comerç està en crisi, no només a Girona, i l’exemple és el carrer migdia. En el tram que va des del carrer de la Creu fins a la Plaça Ferrer i Rubalcaba s’hi compten fins a dotze locals tancats o en traspàs. És una situació insòlita a Girona que té a veure amb el canvi d’hàbits de consum accentuat per l’embranzida del comerç electrònic; amb la falta de relleu generacional, amb la major dificultat per mantenir un negoci comercial i amb la potència de les grans companyies que han fet gairebé desaparèixer les botigues de producte especialitzat de consum.
A Girona també té a veure amb la percepció d’una realitat fictícia i de l’absencia d’una política de reacció al davant de la combinació de les contingències històriques. L’exemple del carrer Migdia és paradigmàtic. Un carrer central, al cor comercial de l’Eixample ej què la vida, la supervivència i la mort dels negocis depèn exclusivament de la seva capacitat per conviure i competir amb les firmes més potents sense una estratègia de col·laboració entre l’Ajuntament i el teixit econòmic per recuperar el valor de ciutat d’oportunitats, per tant una ciutat amb capacitat de creixement i, en conseqüència, amb eines per generar llocs de treball i prosperitat.
